Entre l'anglofilia i l'afrancessament: el governador Felipe Ramírez i les tensions polítiques a la Menorca de principis del segle XIX
L'historiador Amador Marí analitza a Ràdio Menorca les persecucions arbitràries, les pors del nou règim i la convulsa transició cap a la societat liberal a través de la figura d'un governador envoltat de dubtes.
La transició entre l'Antic Règim i la societat liberal a principis del segle XIX va constituir un dels períodes més complexos i convulsos de la història de Menorca. En aquest escenari de pors encreuades, revisions de fidelitats i buits de poder, la figura del governador militar Felipe Ramírez emergeix com un testimoni clau de l'època. Nomenat el 1802 després del retorn definitiu de l'illa a la sobirania espanyola, la seua gestió va estar marcada inicialment per la persecució preventiva de suposats anglòfils i, posteriorment, per una actuació dubitativa davant la invasió napoleònica que el va situar a la frontera de l'afrancessament.
De la sospita preventiva a les expulsions arbitràries d'anglòfils
Felipe Ramírez, un prestigiós brigadier d'enginyers militar distingit a les fortificacions de Puerto Rico, va assumir el govern de Menorca condicionat per informes reservats —entre els quals destacava el del bisbe Vila— que alertaven d'una presumpta falta de lleialtat d'una part de la població local cap a la corona espanyola. Generat aquest clima de recel, el gener de 1805, poc després de reiniciar-se les hostilitats contra Gran Bretanya, Ramírez va decretar l'expulsió i desterrament de nou ciutadans menorquins sense que existís cap denúncia formal ni procés judicial previ contra ells.
Entre els represaliats figuraven perfils molt diversos: des de militars com Narcís Arguimbau fins a figures religioses com el vicari Jaume Pellegrí, passant per advocats i juristes destacats com Esteve Briones, Nicolau Urfila, Joan Triay i Joan Font. Molts d'ells van patir empresonaments al castell de Montjuïc o a convents de Mallorca. El seu únic delicte real havia estat haver exercit càrrecs civils durant les anteriors administracions britàniques o haver mantingut discrepàncies amb la jerarquia eclesiàstica local, esdevenint víctimes de venjances personals i d'una delació sistemàtica per part d'alguns sectors d'afinitat espanyola interessats a accedir a càrrecs públics.
El buit de poder de 1808: fuita, confusió i la temptació afrancessada
El punt d'inflexió decisiu va arribar la primavera de 1808. Arran dels fets del 2 de maig a Madrid i de les abdicacions de Baiona, les autoritats menorquines es van trobar sumides en una profunda desorientació. El bisbe Juano, alineat clarament amb les idees de la Il·lustració, va enviar instruccions a les parròquies per demanar obediència al governador francès, el duc de Berg. Per la seua banda, el governador Felipe Ramírez va ocultar durant dies les ordres oficials que exigien la proclamació de Ferran VII com a nou rei.
L'actitud indecisa del governador i l'intent d'alguns oficials d'aclamar Napoleó I van desfermar la reacció de la guarnició militar i de la població. Aïllat i aconsellat pels seus coronels, Ramírez va fugir d'amagat cap a Mallorca el 31 de maig de 1808. A diferència d'altres autoritats de la Península que van pagar amb la vida la seua ambigüitat —sovint sent victimisades o «arrossegades» per les multituds—, Ramírez va tenir la fortuna d'integrar-se a la primera Junta de Defensa de les Illes Balears, evitant la condemna pública com a traïdor.
El concepte d'afrancessat: ideologia, pragmatisme o simple supervivència
Com reflexiona l'historiador Amador Marí, el terme «afrancessat» va adquirir durant la Guerra del Francès una càrrega despectiva utilitzada pels patriotes per denunciar la traïció. No obstant això, la realitat històrica fou molt més complexa. Mentre que figures com el bisbe Juano van abraçar l'afrancessament per convicció intel·lectual, veient en la nova dinastia Bonaparte l'única via per modernitzar un país en ruïnes davant la decadència dels Borbons, governadors com Ramírez van actuar moguts per la indecisió i la necessitat de supervivència administrativa.
En un temps de polarització extrema, on la neutralitat era pràcticament impossible, la trajectòria de Felipe Ramírez il·lustra les contradiccions d'uns dirigents atrapats entre la fidelitat a una monarquia decadent i la incertesa d'un nou ordre liberal.
